“A Polar Explorer” de Joseph Brodsky

A POLAR EXPLORER

All the huskies are eaten. There is no space
left in the diary. And the beads of quick
words scatter over his spouse’s sepia-shaded face
adding the date in question like a mole to her lovely cheek.
Next, the snapshot of his sister. He doesn’t spare his kin:
what’s been reached is the highest possible latitude!
And, like the silk stocking of a burlesque half-nude
queen, it climbs up his thigh: gangrene.
(1977)
[1]

La lluita per la supervivència en situacions extremes sempre ens ha fascinat. Hi ha quelcom de visceral, de salvatge en la contemplació de les aventures d’un soldat de guerra o d’un mariner que sobreviu a un naufragi. I, com ja ens va ensenyar Aristòtil, el més probable és que un arribi al final de la història exhaust, potser horroritzat, però de ben segur havent experimentat algun tipus de catarsi emocional. Dues arts tan diverses com el cinema o la narrativa han begut profundament d’aquesta llarga tradició, amb més o menys encert, i exemples en tenim per donar i per vendre: començant pels relats bèl·lics o de catàstrofes, passant per les peripècies de Robinson Crusoe, continuant amb les novel·les de Jack London o Jules Verne i arribant finalment al Heart of Darkness de Conrad, els paisatges exòtics i els climes poc acollidors se succeeixen amb una tenacitat que es diria implacable. Serà que la fragilitat de l’existència humana o la por davant la immensitat mai no passen de moda.

El gènere poètic, potser per la concisió i la brevetat que el caracteritzen, sembla d’entrada menys propens a oferir epopeies com les d’Apocalypse Now del Coppola o Deliverance d’en John Boorman, que són massa extenses pel poc espai de què es disposa, i massa carregades per a l’economia de recursos a la qual s’aspira. La catarsi, però, s’acaba produint per unes altres vies que, a la fi, resulten ser tan (o més) efectives que els grans focs d’artifici justament per la seva brevetat i la seva aparent simplicitat. L’horror metafísic no és propi de cap gènere: pertany tan sols a la dimensió bestial de l’ésser humà.

El poema de Joseph Brodsky amb què iniciem aquest capítol, a part de la seva condició de rara avis dins de la producció del rus, és a més una barreja de les survival stories que hem anat esmentant fins ara i de la poesia de caràcter metafísic, ja més present al llarg de la trajectòria del poeta. A partir d’una escena que amb prou feines arriba als vuit versos, i que en un primer contacte remet a les històries d’alpinistes atrapats o perduts als cims, Brodsky ens està parlant d’alguna cosa molt diferent d’allò que un esperaria.

Intentem reconstruir l’escena: A l’explorador ja no li queda res per menjar, perquè ha hagut de matar i alimentar-se dels gossos (huskies) que presumiblement l’han conduit fins al lloc on és ara. Això d’entrada ja ens indica el grau de desesperació a què ha arribat: porta molts dies atrapat a les alçades, i fa molt fred. No li queda res per menjar, ni cap lloc on anar. I, tanmateix, seguim llegint i veiem que encara hi ha alguna cosa igual de dolenta, o fins i tot pitjor, que el que s’acaba de dir: There is no space / left in the diary. Primer cop d’efecte: L’explorador, malgrat tot, no està preocupat pel futur tan negre que l’espera. Se’ns plantegen diverses opcions: ha embogit, o està esperant que algú el vingui a recollir, o ha perdut l’esperança i ha decidit abandonar-se a la seva sort. Cap d’aquestes, però, sembla avenir-se amb els versos que segueixen: And the beads of quick / words scatter over his spouse’s sepia-shaded face / adding the date in question like a mole to her lovely cheek. Comencem a veure que el context, creat amb tan sols la primera frase i el títol, és només una excusa per anar una mica més enllà. Hi ha alguna cosa que interessa molt més al personatge – per extensió, també a la veu poètica- i són aquestes paraules, mal escrites, que no han trobat lloc al diari i s’han escampat per damunt de qualsevol superfície a l’abast del condemnat. Els gargots embruten la fotografia de l’esposa i de la germana, indistintament, sense mostrar cap mena de concessió als sentiments que puguin despertar a l’explorador. Què diuen?, ens preguntem. Què està escrivint el personatge?

Se’ns dóna una pista. No en sabrem res més. Però la veu poètica escriu: adding the date in question like a mole to her lovely cheek, i en certa manera se’ns assenyala que l’explorador només pensa en l’aquí i ara, que suposem que és d’una intensitat immensa. Les seves paraules estan escrites sobre els records, la família, el passat, però allò que ofereix prou energia, el punt de partida, no és sinó l’experiència del present. Ignorem si el moment en què es troba el satisfà o no. Després, tot llegint un dels versos que segueixen, trobem la resposta: what’s been reached is the highest possible latitude! I arribem a la conclusió de que simplement està gaudint de la conquesta del cim, de la descoberta d’algun paratge recòndit, o d’haver anat més enllà de les fronteres del món conegut. És motiu suficient com per oblidar-se, com a mínim per uns minuts, dels horrors del moment present.

Però llavors arriba la gangrena, és a dir, el fred i l’horror ficats de forma irremeiable a dins del cos. No sembla, d’entrada, la millor justificació per a posar-se escriure. D’altra banda, i per inconcebible que resulti, aquí la gangrena sembla ser el generador de tota escriptura, o més aviat confirma la necessitat del gest poètic – i també la seva absurditat-. La gangrena ens enfronta amb la mort: un mira endavant i no hi veu res més que un buit negre. Si seguíssim l’instint miraríem enrere. Però, tenint en ment que el passat ja no hi és més que en forma fotogràfica, i que no tornarà, el més raonable és encarar-se amb el dolor, la solitud, i la irreversibilitat de l’ara i aquí. Amb els riscos que això comporta, clar. La bogeria és moneda de canvi habitual[2] entre aquells que s’aboquen al buit o a l’infinit. És el preu per voler creuar la frontera –lèxica, mental o psicològica-. I, tot i així, hi ha una possibilitat a tenir en compte: és possible que al fons del buit, amagat, un hi trobi el «significado primigenio de la palabra»[3], és a dir, el llenguatge. Davant de la necessita d’explicar, d’explicar-se, és comprensible que un s’agafi al llenguatge com a última alternativa i arribi a gaudir així d’una certa intimitat amb la paraula. Filles d’aquesta unió, potser neixen la precisió i la concisió, característiques del bon poeta segons Brodsky, i amb elles un bon estil, o una bona obra.

Tanmateix, ha estat necessari l’exili, o l’aïllament, i la separació – física o psicològica- entre el món i l’individu/a. L’infern de color blanc d’aquest poema de Brodsky – que mai no se’ns descriu, que mai no se’ns explica, però que podem veure amb una claredat espantosa- és una caixa de ressonància, i a través d’ella ens arriben, amplificats, els crits d’horror de tots els malalts, de tots els exiliats de la pròpia vida i de tots els condemnats a mort. L’escriptura ens permet fer de la gangrena una silk stocking of a burlesque half-nude / queen; és la malaltia, missatgera de la mort, qui ens permet de plantar-nos al final –hipotètic- del nostre camí i mirar enrere. Ens recorda que som éssers temporals, destinats a desaparèixer, exiliats des del moment de néixer, i és la consciència d’aquesta realitat el que ens permet de construir amb les peces d’allò que hem llegit, o viscut, un dels molts significats possibles de la nostra vida. Li donarem tal forma o tal altra, la farem més o menys emocionant, la unificarem sota un emblema o un altre.

Però cal desfer-nos, d’entrada, de les il·lusions de pertinença o realitat. En un medi tan extrem com el que se’ns descriu, no hi ha lloc per a concessions o segones oportunitats. La veritat última és que no som ningú. Per tant, que podem esdevenir algú altre. I per aquest motiu l’explorador perdut i atrapat és el prototip de la persona alienada. Alienada o lúcida, tant se val. Qui es dirigeix al buit – o al cim- sap que no hi ha marxa enrere, i que si torna, si es produeix el miracle, tornarà canviat, sent algú diferent. Més conscient, potser. Però també més sol, i més espantat.


[1] BRODSKY, Joseph. To Urania. Selected Poems 1965-1985. London: Penguin Books, 1988

[2] BRODSKY, Joseph (1994). “El poeta, la amada y la musa”. Dins: Letras Libres [en línia]. Madrid: Letras Libres, 2010

URL: http://letraslibres.com/pdf/4078.pdf

[3] Ibíd.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s