“In Memoriam” de Joseph Brodsky

IN MEMORIAM

The thought of you is receding like a chambermaid given notice.
No! like a railway platform, with block-lettered DVINSK or TATRAS.
But odd faces loom in, shivering and enormous,
also terrains, only yesterday entered into the atlas,
this filling up the vacuum. None of us was well suited
for the status of statues. Probably our blood vessels
lacked in hardening lime. “Our family” you’d have put it,
“gave the world no generals, or – count our blessings-
great philosophers.” Just as well, though: the Neva’s surface
can’t afford yet another reflection, brimming with “mediogres”.
What can remain of a mother with all her saucepans
in the perspective daily extended of by her son’s progress?
That’s why the snow, this poor man’s marble, devoid of muscle power,
melts, blaming empty brain cells for their not so clever
locks, for their failure to keep the fashion in which you, by putting powder
on your cheek, had meant to look forever.
What is left is to shield the skull, with raised arms, against idle glances,
and the throat, with the lips’ nonstop “She has died, she has died”, while endless
cities rip the retinal sacs with lances
clanging loud like returning empties.
(1985)

1

La consciència s’ha explicat moltes vegades com un girar-se sobre un mateix, un contemplar-se des d’una llunyania hipotètica que, tanmateix, es pot arribar a donar. També s’ha pogut veure disfressada de trauma, que d’ocult passa a ser vox populi dins dels mitjans de comunicació del propi cervell. En aquest poema val a dir que no la trobem en cap d’aquestes dues formes: parla de la consciència, sí, però des d’una altra perspectiva, la del buit. El buit que es crea en el temps i en l’espai quan algú mor, o quan algú marxa, o quan es posa sobre la taula per enèsima vegada la fugacitat i la fragilitat de tot el que existeix. El buit, aquí, no és altra cosa que distància; distància que es tornarà consciència. Però no ens enganyem, ningú mai corre a abraçar-se a la consciència, a no ser que ho faci per pròpia voluntat; perquè, com a bèstia salvatge que és, la consciència no pot distingir si qui ve ho fa amb bones intencions o no, i segurament t’acabarà mossegant la mà quan vulguis acariciar-la.

Es pot intentar superar la distància –la consciència?- per diverses vies. Els monuments en honor a algú, els “In Memoriam”, són una d’elles: donen impressió de solidesa, d’una certa eternitat, quan al seu voltant tot sembla desaparèixer o extingir-se. Trist consol amb què intentem aturar el pas del temps. Però mai no ho aconseguim: el consol no és més que una il•lusió. Perquè, com veurem més endavant, el marbre que en teoria usaríem per construir aquests monuments no és sinó neu. I la neu, tard o d’hora, sempre s’acaba fonent.

2. Del vers 1 al 5

Comencem a llegir el poema i el primer que percebem és moviment: el d’un record que s’allunya (primer vers) o el de la veu poètica quan, dins d’un tren, veu desaparèixer estació rere estació (segon vers). Aquests dos moviments estan separats per una negació molt contundent que converteix a la veu poètica en subjecte de l’acció – a diferència del primer vers, on es limitava a contemplar el record que es perdia-. És la veu qui es desplaça, encara que a causa de la focalització siguin DVINSK o TATRAS les que desapareixen. La diferència és petita, però significativa. Perquè ens fan pensar que la veu no ha emprès aquest viatge de bona gana: algú l’empeny a creuar fronteres, a allunyar-se cada cop més del món que coneix. Aquest món que s’esfuma, igual que el record del primer vers, deixen un buit a dins la veu que no tarda en omplir-se: els seus ulls s’omplen de cares i de paisatges mai vistos, deformats a més pel vidre que els separa. Però allò que interessa a qui escriu no és el que es suma a la seva experiència, sinó aquest buit, el vacuum que tot ho devora. La veu vol saber com és que els records han desaparegut. Serà pobre, el monument IN MEMORIAM que construirem, si no hi ha res per recordar! Potser sigui que ni els records, ni nosaltres mateixos, no fórem dissenyats ni teníem prou calç a les venes per poder ser estàtues.

3. Del vers 5 al 10

Això és precisament el que llegim a continuació. None of us was well suited / for the status of statues. Probably our blood vessels / lacked in hardening lime. Defecte congènit – si se li pot dir així- que a més a més afecta a un grup sencer de persones, representat pels adjectius us i our. En aquest moment la veu poètica decideix que ja ha parlat prou i cedeix la seva paraula a la persona a qui, suposadament, s’ha estat dirigint tota l’estona – la propietària d’aquell record inicial que desapareixia, capcot, a mesura que la veu s’allunyava-. I aquesta afirma, ni més ni menys, que és qüestió de família: dels seus gens no han sortit – ni sortiran- generals o filòsofs. Clar, ara ho entenem: de qui, sinó dels militars i dels pensadors, es fan estàtues? Aquesta realitat és acceptada amb ironia (count our blessings) i amb una certa resignació, que la veu poètica “principal” converteix, fins i tot, en quelcom de desitjable: the Neva’s surface / can’t afford yet another reflection, brimming with “mediogres”. És a dir, la veu no sembla tenir cap mena de sentiment d’admiració per aquests ogres mediocres que es commemoren amb estàtues. Ambdós oficis, el de general i el de filòsof, estan relacionats d’una manera o altra amb la societat, les masses. I deduïm, pel que diu la veu poètica, que no està gens interessada en aquesta mena d’existència. És més, la rebutja de totes totes, i prefereix no ser commemorat ell a que algun mediogre més passi a ocupar la superfície del riu Neva. Sap que, a la fi, la corrent s’acabarà enduent els reflexes i que, rere d’ells, no en quedarà res. Però això porta la veu poètica a enfrontar-se cara a cara amb la seva pròpia temporalitat, car ell o ella està fet/a, també, de la mateixa pasta.

4. Del vers 11 al 20

Què pot quedar, del record d’una mare envoltada de paelles, un fill que se n’allunya cada cop més dia rere dia? Poca cosa, ens diu el text. Perquè allò que conserva del passat, el marbre del qual s’hauria de servir per construir el seu monument, és neu flonja, sense energia, que es fon al primer cop de calor. La veu poètica, encara que per un costat agraeixi la no proliferació d’estàtues, es lamenta de la seva pròpia incapacitat per retenir el que li passa. Repetim: pobre monument IN MEMORIAM ens sortirà, si el nostre cervell deixa que s’escoli la neu amb què havíem de treballar, ara ja desfeta! El temps també se’ns escapa, i a mesura que avancem pujats a un tren en direcció desconeguda se’ns fa més difícil retenir certes imatges, com the fashion in which you, by putting powder / on your cheek, had meant to look forever. No hi ha res que duri per sempre. El fill ho sap, i ens ho demostra amb els versos que segueixen. El que queda no és més que un crani (skull), mer os buit, desprès de tot rastre de vida o de record, i els paraules que, com un mantra, se’ns han enganxat als llavis (She has died, she has died). No ens queda res, en definitiva. Ens hem buidat per complet. I, tanmateix, segueixen entrant imatges pels nostres ulls. Tornem a l’inici del poema, quan érem a dins del tren, i miràvem per la finestra. Les ciutats ens perforen els ulls com llances, fent un soroll metàl•lic, com d’ampolles buides. Res no ens pertany, res no se’ns queda. La distància es fa cada cop més gran, el buit cada cop més insalvable, i no obstant això, contra tot pronòstic, el monument IN MEMORIAM ja està acabat. Amb uns materials potser diferents del que ens imaginàvem, però en qualsevol cas més sòlids, més marmoris, que els que conformen els nostres records fugissers.

5

El poema IN MEMORIAM fou escrit per Brodsky en honor a la seva mare, a qui, un cop exiliat, no tornà a veure mai més. Si ens cenyíssim a la lectura biogràfica del text podríem entendre el per què de l’animadversió cap als polítics o la sensació de pèrdua que recorre cadascun dels versos. Cal dir, però, que la construcció del poema, la musicalitat i les rimes consonants atorguen una força al poema que supera qualsevol vincle que el pugui enllaçar amb l’exterior. És la forma, aquesta forma, la que converteix el record i la vivència, temporals, caducs, en quelcom perdurable i digne de ser llegit. Tan l’un com els altres estan fets de la mateixa neu, i són viscuts per la mateixa persona. És l’objectivació el que marca la diferència. I, ja que hi estem posats, assegurem-nos de que el nostre traç sigui fi i pulcre. En oposició, sempre, al d’aquells mediogres de qui, per un motiu o altre, no es deixen de fer estàtues.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s