“To Urania” de Joseph Brodsky

TO URANIA

Everything has its limit, including sorrow.
A windowpane stalls a stare. Nor does a grill abandon
a leaf. One may rattle the keys, gurgle down a swallow.
Loneliness cubes a man at random.
A camel sniffs at the rail with a resentful nostril;
a perspective cuts emptiness deep and even.
And what is space anyway if not the
body’s absence at every given
point? That’s why Urania’s older than sister Clio!
In daylight or with the soot-rich lantern,
you see the globe’s pate free of any bio,
You see she hides nothing, unlike the latter.
There they are, blueberry-laden forests,
rivers where the folk with bare hands catch sturgeon
or the towns in whose soggy phone books
you are starring no longer; farther eastward surge on
brown mountain ranges; wild mares carousing
in tall sedge; the cheekbones get yellower
as they turn numerous. And still farther east, steam dreadnoughts or cruisers,
and the expanse grows blue like lace underwear.
(1981)[1]

El tòpic resa que la poesia és un ball de màscares. “To Urania”, amb les seves ambigüitats, ho desmenteix tan aviat com ho confirma. I a la inversa. Les caretes hi són, sens dubte. Però un, quan les aixeca, no hi troba altra cosa que aire, o més caretes que es perden en l’infinit. Potser ho podríem explicar amb un altre tòpic: el que diu que la poesia – i és la seva raó de ser- desborda qualsevol definició. Qui sap si és per aquest motiu que Urània, musa de l’Astronomia i les Matemàtiques, filla de Zeus i Mnemòsine, sintetitza en una sola idea la fredor i el càlcul més punxants, i la buidor i el tot més absoluts. Urània, no sabem si per naturalesa o per efecte del poema, remet a un munt d’elements sense deixar-se cenyir per cap. Que això no ens confongui, però: Urània no és la Musa que guia al poeta. O no forçosament.

Perquè Clio, musa de la Història i de la Poesia Heroica, també apareix al poema, cap a la meitat, trencant-lo pel mig. No se li ha dedicat el títol, que pertany a sa germana, però en canvi són seus els últims 8 versos, els més plens de vida, aquells que desperten més sensacions a la veu que parla (i, a través d’ella, al lector). L’estructura del poema, llavors, quedaria així: la primera meitat del poema remet a una de les muses, a Urània (versos 1 a 9); després hi trobem un interludi força breu, de tan sols quatre versos, on la veu poètica expressa la seva opinió – sobre el què, ja ho veurem més endavant- (versos 9 a 12); i finalment és l’altra musa, la germana petita, qui s’ocupa de posar el punt i final al text, amb els versos 13è al 20è. De qui és el poeta, doncs? A qui pertany? Les matemàtiques, en aquest sentit – i amb perdó d’Urània- no ens han ofert pas cap solució.

Centrem-nos, aleshores, en esbrinar què es diu a cada meitat, i com es caracteritza a cadascuna de les Muses. Hem deixat entreveure, poc després de començar a escriure, que Urània era irreductible a un sol element, igual que el cel o l’infinit que representen escapen per complet a l’enteniment humà. Vist això, la temptació de relacionar Urània amb l’infinit és molt llaminera; i inclouria, com és evident, conceptes tan diversos com el temps, l’eternitat o el buit. Seria un infinit, tanmateix, molt humanitzat, o vist/viscut sempre des d’una perspectiva humana: els versos que se li dediquen incideixen un cop i un altre en la impossibilitat d’abastar-lo, de contemplar-lo sencer. Perquè és propi de la condició humana – i de qualsevol ésser terrenal- no poder veure més enllà del que els mostren els seus ulls. Com ens diu el segon vers, hi ha finestres – presumiblement les retines- que retenen la nostra mirada. És el mateix que li passa a la fulla quan, volent anar més enllà de la tanca, s’hi queda atrapada (versos 2 i 3). Els éssers terrenals estan confinats dins del seu propi cos. Everything has its limits, including sorrow. I això provoca una solitud immensa, que podem intentar omplir de mil maneres (One may rattle the keys, gurgle down a swallow) per desgràcia en va. El confinament només el pot trencar aquella visitant incerta que, en compensació, ens reclama la vida. No tothom està disposat a pagar aquest preu. I, per altra banda, aquesta solitud no és estèril, al contrari: Loneliness cubes a man at random. La soledat ens obre, ens fa més receptius. Com diu el vers, ens multiplica a l’atzar. Mai no saps a on et pot portar. Fa creïble, inclús, la imatge d’un camell olorant un rail. Qualsevol cosa és possible en aquest espai. Davant del buit, l’escombrem amb la mirada: la perspectiva – la nostra subjectivitat- posa límits al buit, el fa assequible. Les nostres fronteres, en certa manera, creen altres fronteres en el no-res. I som conscients d’estar omplint-lo. La nostra perspectiva no és més que un retall d’eternitat, un pedaç que amb prou feines reflexa la immensitat original.  Què és l’espai, sinó l’absència del cos? El buit, per tant, precedeix als objectes, als éssers, a la vida en general. El no-res és anterior a la vida. Urània, en conclusió, és anterior a Clio.

Així, acabada la primera meitat arribem a l’entremig esmentat abans on la veu poètica, passant a un primer pla, expressa allò que creu. I ens ve a dir que, pel que s’ha estat dient fins ara, Urània és honesta i de fiar, a diferència de Clio, que no se sap si per la seva joventut o per algun altre motiu, en tot moment ens està amagant alguna cosa. Urània, assimilada al cel (globe’s pate) apareix sempre nua, tan de dia com de nit desproveïda de qualsevol tipus de vida (free of any bio). Això la fa, instantàniament, i segons la lògica de la veu, incapaç de mentir. I encara més: com ja s’ha anat dient, anterior a Clio.

En un els seus articles més afortunats[2] – que ja hem fet servir amb antelació- Brodsky, parlant de poesia amorosa, ens diu que l’estimada, aquella a qui es dedica el poema, és en sí una construcció del llenguatge. La paraula és, de fet, l’única amant del poeta, i s’arriba a l’extrem d’afirmar que és ella qui guia i decideix de què, on i com s’ha d’enamorar. És a dir: el llenguatge, allò que ens supera, és l’amo i senyor dels nostres instints. Es podria llegir així, en aquesta línia, el poema “To Urania”? Clio, la vida terrenal, l’amant, és posterior al buit; ve i vindrà sempre després d’Urània. Es vol dir amb això que Urània és la veritable mussa del poeta? És possible. Però cal tenir present que Urània per sí sola mai no podria fer poesia, perquè els elements que necessita formen part de l’univers de sa germana. Diríem, si de cas, que Urània, fent honor als seus orígens, és la precisió, la concentració, la recerca incansable del mot just, més adient. Aquesta cerca, com és obvi, pren la forma de l’analogia, com hem pogut comprovar en llegir els primers versos: les relacions que s’estableixen entre objectes, emocions i pensaments no són racionals, no es poden copsar. Però Urània és més un estat d’ànim, un estat psicològic – o intel·lectual- que no pas la Musa total o única – lloc que correspon al Llenguatge-. Urània, la ment, la fredor, depèn de Clio, el cos, la calidesa. Aquesta pot ser la font de les ambigüitats del poema: la dependència simultània de les dues deesses. Ja advertim, però, que l’estructura mateixa del poema ens dóna la solució al problema: perquè arriba un punt en què totes dues s’acaben trobant i unint en una de sola, la Musa del Llenguatge esmentada a l’article.

I, ara sí, més tranquils, arribem a la segona i última meitat del poema, que pertany a Clio, la deessa de la Història i la Poesia Èpica. Els últims versos ens ofereixen un mapa, més visual i geogràfic que no pas conceptual, de les memòries de la veu poètica. Veiem primer els boscos plens de baies, alguns rius d’on es pesca l’esturió, i arribem seguidament als pobles on you, presumim que la pròpia veu poètica dirigint-se a sí mateixa com a un tu, ja no hi viu més. El viatge, però, no s’acaba aquí: i en direcció a l’est, per damunt de muntanyes, passant entre eugues que beuen enmig de vegetació salvatge, veient inclús com les galtes engrogueixen a mesura que el nombre de persones es multiplica – abandonant Rússia i arribant a Àsia- s’acaba arribant al mar, un espai immens, on hi fumegen naus de guerra, i de color blau també, igual que el cel. Però aquesta extensió blavenca (expanse grows blue), a diferència de l’eternitat d’Urània, es pot convertir, pel poder de la paraula, en una peça quotidiana i reconeixible de roba interior (lace underwear). Dit d’una altra manera: la immensitat del món queda sempre atrapada en l’ull que mira. El llenguatge posa les eines per conèixer, entendre i processar. És qui ens mana obsessionar-nos, enamorar-nos, davant de qualsevol objecte o subjecte. Però l’emoció, la sensació, seran sempre nostres. La poesia surt de la unió d’allò humà i d’allò diví, de la unió d’Urània i Clio. Un crea en solitud, sens dubte. Però és una solitud que està plena de persones.


[1] BRODSKY, Joseph. To Urania.

[2] BRODSKY, Joseph (1994). “El poeta, la amada y la musa”. Dins: Letras Libres [en línia]. Madrid: Letras Libres, 2010

URL: http://letraslibres.com/pdf/4078.pdf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s