“Woyzeck”, el cos i la idea

Què és el Woyzeck de Büchner, reelaboració d’uns fets històrics que tanmateix va més enllà del mer exercici de reconstrucció? La gran riquesa i diversitat d’idees amb què podríem respondre a aquesta pregunta és clau per entendre per què, més de cent cinquanta anys després de la mort del seu autor, encara es segueix llegint i representant arreu del món sense que hagi perdut ni una mica de la seva rellevància. I és que, gràcies a la seva condició d’obra inconclusa i fragmentària, els patiments del jove soldat Woyzeck, que també exerceix de barber per al seu Capità, que participa en els experiments del Doctor del poble i que, finalment, semblaria treballar només per poder alimentar a la seva amant Marie i el fill que té amb ella, desborden per complet el context en el qual foren concebuts per representar quelcom de molt més general: el buit insalvable que separa la raó del món natural, és a dir, l’abisme que hi ha entre les facultats de pensar, de prendre decisions morals i de jutjar, i l’ésser que les posseeix (i que les pateix).

És important destacar, però, que Büchner mai no ens ofereix cap resposta ni ens proposa cap manera de resoldre aquesta dicotomia. Ans el contrari: mai no es decanta per cap dels dos elements del binomi, en entendre que el mal que durà a Woyzeck a cometre l’assassinat és tan de caràcter biològic o natural com de tipus social o racional. Val a dir que l’escena de la Fira, i aquelles que tenen com a protagonista al Doctor, apunten sens dubte cap a una crítica ferotge de la jerarquia de valors totalment deformada que estructura la societat: la Ciència i la Religió, preses com a absoluts, fàcilment s’obliden d’aquell que hauria de ser el seu principal objectiu i es converteixen en mers factors d’explotació, en maneres d’exercir la violència. Tanmateix, en cap moment no se’ns diu que el mal sigui inherent a elles, sinó que és a través dels seus representants (el Doctor i, de manera indirecta, el Capità) que es perverteixen els seus fonaments per causes tan arbitràries i humanes com l’avorriment o la insatisfacció. Qui coacciona a Woyzeck, doncs, no són les institucions abstractes – que per se no són res, ni signifiquen res- sinó les persones que s’emparen en els seus postulats per dur a terme tota una sèrie de pràctiques que posen en escac i mat la salut mental i física del protagonista.

Woyzeck, en nom de l’ordre social i de la ciència, es veu despullat de tot allò que li atorga dignitat com a ésser humà: se l’aparta dels plaers, li és negat el domini sobre el seu propi cos – llibertat-, se’l considera amoral… Però no basta tot això per justificar el crim. En últim lloc, la persona per qui ell es sotmet a totes aquestes penúries, la Marie, acaba tenint relacions amb un altre personatge, i això és, curiosament, el que ell no podrà acceptar de cap de les maneres. Més enllà del masclisme que es desprèn del gest, i del sentiment de propietat que Woyzeck semblaria tenir damunt de la Marie, en l’escena de l’assassinat assistim a la pèrdua absoluta de sentit de la vida de qui ja no té res o ningú per qui lluitar. Si suposem que en algun moment en Woyzeck ha justificat la seva existència precària i el seu dolor a través de l’amant – concretament, en el seu amor o fidelitat – és fàcil comprendre la seva desesperació, que no el crim en sí. Perquè el soldat hagués pogut reaccionar de moltes maneres, i per desgràcia opta per una de les més tràgiques. Arribats a aquest punt de desgast físic i moral, però, poca cosa queda a mans d’ell – i menys encara a mans de la seva raó infalible o de la seva llibertat -. Què és la virtut si es viu en una situació tan deplorable?

Aquí és on entra en joc el materialisme de Büchner, que nega amb rotunditat que es pugui reformar la societat des de l’idealisme filosòfic de molts dels seus contemporanis (els de la Jove Alemanya, per exemple). La raó és pròpia de l’ésser humà, cert, però cal tenir l’estómac ple i haver descansat les vuit hores de rigor per a poder cenyir-se al seu patró i a les seves exigències. En cas contrari, sembla dir-nos, a poca cosa podem aspirar més que a la misèria i a un cert fanatisme religiós o espiritual, que sens dubte no ens omplirà l’estómac però que alimentarà, millor o pitjor, la nostra ànima. Les al·lucinacions apocalíptiques d’en Woyzeck i la lectura que la Marie fa del Nou Testament es poden llegir perfectament des d’aquesta perspectiva. A més a més, si les fem dialogar amb la visió del cristianisme del personatge del Capità, veurem que les abstraccions i els conceptes no tenen una existència aliena a les persones sinó que s’adapten a cada individu i a cada situació. Per aquest motiu, tan absurd és intentar resoldre les injustícies a través de la idea, com acusar-les a elles mateixes de l’origen de tots els mals.

El mal es crea en la confluència del cos i la idea, en la cruïlla del concepte i la seva materialització. Influït en part pel Romanticisme i per la religió cristiana, Büchner sembla sentir nostàlgia per un passat o un temps on aquesta distància encara no s’havia creat, un temps on la matèria encara no s’havia podrit i on les idees romanien intactes. Però aquells temps, bé ho sap, ja no tornaran. L’única cosa que queda, ara, és un nen que plora assegut sobre una galleda buida, sense entendre per què ni com hem arribat a aquesta situació… i sense ganes o força per canviar-la.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s