Una tragèdia infantil

Els límits del llenguatge són els límits del meu món. Més enllà, per molt que es busqui, només hi ha silenci. I és contra aquest mur d’indefinició que es rebel·len els protagonistes d’El despertar de la primavera, moguts per la necessitat d’expressar allò inexpressable i per la voluntat de conèixer-se a sí mateixos. Tots ells, nois i noies, se senten atrapats i escanyats pel “pudor”, com l’anomena en Moritz Stiefel, que no és altra cosa que el vel que amaga a nivell social – i, per extensió, també individual i familiar- el tabú del sexe. Cada cop són més conscients de la seva sexualitat, s’adonen que han de posar nom al seu desig i definir-se com a individus. Però els seus intents xoquen brutalment contra un món adult que nega amb rotunditat els impulsos propis, i també els aliens. En part, perquè falta, o es desconeix, o inclús s’amaga un lèxic que pugui explicar i concretar la realitat que viuen. Hi ha una gran – i decisiva- parcel·la de l’experiència humana a fora del seu abast. És per això que pares i fills, al final, acaben patint per igual les conseqüències d’una moral repressora que desfà qualsevol intent de comprensió, d’integració, o de naturalització del fet sexual.

Per altra banda, qualsevol intent d’il·luminar o aclarir el buit a nivell teòric es viu com un atac contra l’ordre establert. No és només que es posin en evidència la ignorància, els instints sàdics i el desinterès absolut de família i educadors – que, no ho oblidem, també formen part d’aquest sistema repressiu- sinó que a més revela la profunda insatisfacció que neix de les arrels pròpies del sistema. Però són els joves els qui han de carregar aquest pes: en certa manera actuen com a catalitzadors del dolor de tota la comunitat. No en va els adults troben múltiples maneres d’escapolir-se del que es considera moral, ja sigui a través de les postaletes eròtiques que produeixen els artistes bohemis; ja sigui descarregant amb violència i sobre els seus fills l’energia continguda– com els pares de la Martha-; ja sigui vivint alienats i fent cas omís del que passa al seu voltant – com la mare de la Wendla-; o, finalment, ja sigui obeint a ulls clucs una llei que, fet i fet, sempre “vetllarà” per l’interès de la comunitat…

Cap d’aquestes “sortides”, però, no es presentarà als joves. A mesura que van desemmascarant la hipocresia dels adults, ells també es veuen obligats a buscar alternatives a la seva insatisfacció – masturbació, homosexualitat, massoquisme- però sempre des del reduït marge conceptual que se’ls ha deixat. L’enorme bagatge cultural que enriqueix els seus diàlegs quotidians i les escenes de sexe no és fruit d’un idealisme més o menys inofensiu sinó de la pura i simple ignorància. Ells fan el que han après a escola. Ningú no els ha ensenyat res més. Per tant, podríem deduir que el sistema educatiu està al bell centre de tot el sistema repressor i ideològic: la Institució Educativa no només es desentén dels problemes de la joventut sinó que, en veure perillar el seu estatus social i polític davant d’una sèrie de suïcidis d’estudiants succeïts en els darrers mesos, no dubta en denunciar la suposada immoralitat de vius i morts i utilitzar un dels seus estudiants com a cap de turc. Són conscients de què acceptar algun tipus de responsabilitat en aquests casos i fer autocrítica implicaria canvis i, potser, alguna destitució. És per això que, una vegada més, romà l’interès propi per damunt de la moralitat tan glorificada.

Tanmateix, l’obra ens ofereix maneres d’escapar a la misèria ètica, ideològica o fins i tot econòmica a què pot comportar la hipocresia burgesa. La Ilse és un exemple perfecte de com hom es pot situar dins del sistema – prostituint-se- sense renunciar als propis desitjos, encara que aquesta decisió comporti una certa denigració personal. Així mateix, la mare del Melchior confia en la bona voluntat i en el criteri del seu fill abans que en lleis o morals abstractes i “inhumanes”, que són les que defensarà el pare: però el pes de la paraula escrita, de la Llei, sempre acaba dominant per sobre de qualsevol altra. La llibertat es construeix entre aquests dos extrems, entre el Deure –que representa la llei- i el Voler, és a dir els instints, els desitjos, les passions. El ventall d’opcions i de matisos que hi ha entre els dos pols és – o hauria de ser- molt més ampli del què creuen els personatges de l’obra. És el fet de no ser-ne conscients, i de sentir-se atrapats, esclavitzats, el que condemna a Moritz o a Wendla – en el cas d’ella, per culpa de la mare- a una mort terrible.

Això és precisament el que denunciarà l’home emmascarat quan, a l’última escena de l’obra, on ressonen ecos del Superhome nietzscheà, animi a Melchior a tenir esperança, a créixer, a seguir vivint i a descobrir per ell mateix que hi ha molts altres mons possibles. Per a fer-ho, li diu, cal que creguis cegament en mi. Perquè creure cegament en la vida és l’única manera de gaudir de la pròpia llibertat. Melchior, però, tampoc no pot escollir gaire, perquè seguint el seu propi camí ja ho ha deixat tot enrere: família, escola, moral, religió… Per a ell seguir a l’home emmascarat ja no és pas una opció, sinó la única alternativa que li queda. Potser aquest és, al cap i a la fi, el veritable – i únic- despertar de la primavera: la consciència de la nostra solitud essencial, i entendre que és només responsabilitat nostra fer-nos – o no- amb les regnes de la nostra vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s