Apunts a partir d’ “Andorra” de Frisch

FRISCH, Max. Andorra. Ed. de Julio Diamante. AYMÁ: Barcelona, 1966. 128 pàgs.

Si fos possible plasmar la història de la humanitat en forma de vinyetes, i si cadascuna d’aquestes escenes ens mostrés una determinada forma d’opressió característica de l’època, inevitablement ens trobaríem alguna obra artística, política o cultural que s’hi oposaria i denunciaria aquella situació. Així doncs, si la violència contra un altre hipotètic pogués ser exposada de forma visual o per escrit, també podríem traçar paral·lelament una línia que unís totes les exclamacions de ràbia, de dolor o de condemna que les han acompanyat com a l’altra cara de la mateixa moneda. Cal advertir, però, que parlar d’ altres hipotètics ja és, de per sí, un mode d’opressió: perquè sota d’aquesta etiqueta, com sota tota etiqueta, s’amaga algú de carn i ossos que pateix la violència en primera persona. Generalitzar implica, en certa manera, silenciar els crits de les persones. I quan es fa callar la veu, es redueix un ésser humà al mer cos i llavors és molt fàcil suportar la idea de que no és més que pura mercaderia.

Ens podríem remuntar al Woyzeck de Büchner – i més enllà encara- per a trobar un exemple de literatura en què es denuncia la impersonalitat, la inhumanitat i la misèria a què es veu condemnat un soldat pluriempleat en una època, precisament, que presumeix de ser il·lustrada i d’estar imbuïda d’esperança en el progrés. Els factors que portaran al protagonista a cometre el crim estan per damunt dels éssers individuals que l’envolten i, al mateix temps, s’encarnen en ells i en ells troben la manera de posar en funcionament el mecanisme de coacció. El mal, com també passa a El despertar de la primavera de Wedekind, és de caràcter social i cultural, i està lligat, en certa manera, amb els fonaments propis de la civilització. En aquest cas, són els nens i adolescents els qui pateixen de primera mà la repressió per part dels adults. I és que, ja prengui la forma d’un Metge, d’un Oficial, d’un Professor o d’una Mare, del que es tracta sempre és d’entitats que s’interposen entre un individu i la seva llibertat, a través d’una sèrie de pràctiques i mecanismes de què amb prou feines són conscients. Repetim però que els problemes socials no existirien com a tal si no s’encarnessin en persones, mediocres i grises, que no fossin capaces d’enfrontar-se a les injustícies i es convertissin així en transmissors d’aquestes forces, d’aquests poders, que no vénen d’enlloc però que actuen amb tanta virulència sobre les persones.

Amb l’obra de Bertolt Brecht, la literatura – i la cultura- de tots els temps va arribar a un dels seus cims més rellevants en idear la teoria del distanciament, és a dir, un seguit de recursos que ens permeten de guardar una distància crítica envers l’escena gràcies a la qual alliberar-nos dels llaços de l’empatia aristotèlica, que segons Brecht comporten de per sí una actitud acrítica i aburgesada. El xoc, estètic i ideològic, que aquesta corrent artística ha tingut en molts camps de la cultura – començant, evidentment, per la literatura i, en particular, el teatre, però arribant sens dubte al cinema (amb Godard, Kluge, Fassbinder, Bresson, Resnais o el Buñuel tardà com a possibles representants), i a les arts plàstiques i mimètiques- ha estat innegable. Tant, potser, que part de la cultura dels últims 50 anys no s’entendria sense aquest gest inicial, pertanyent per altra banda a una ideologia política molt concreta que s’ha revelat com a molt més caduca que allò que ha estat capaç d’aportar. És en aquest marc, crític, social, de denúncia, on s’enquadra l’obra Andorra de Max Frisch.

Si, com ja hem dit abans, a cada horror li correspon una resposta, més o menys irritada, més o menys agressiva, és ben cert que cada obra naixerà com a conseqüència d’un fet passat, present o futur que deixi en evidència la nostra incapacitat d’actuar com a éssers responsables, racionals, humans, i d’acceptar la nostra part de culpa davant dels desastres perpetrats per algú de la nostra espècie. Aquesta és la situació en què Frisch col·loca als personatges del país imaginari Andorra, transsumpte evident de la seva Suïssa natal un cop superats (en la mesura del possible) els inferns nazis i la guerra. De la mateixa manera que els habitants de Suïssa negaren haver participat directament en les atrocitats dels de Hitler, als personatges d’Andorra els és difícil acceptar que han jugat un paper determinant en l’execució d’Andri, el protagonista. Una mort que, igual que l’expansió del nazisme, no ha vingut pas de cop sinó que s’ha anat forjant amb el temps, amb les desgràcies i amb la insatisfacció de tots. Els assassins no són només els qui van pitjar el gallet, sinó els que van permetre que es cometessin els crims. Gran part de culpa és pels qui no van impedir de cap de les maneres els actes de violència. Però clar, això només pel que fa a la mort física. Hi ha altres tipus de matar i de morir.

El racisme, en qualsevol de les seves vessants, és un dels modes d’aquesta mort en vida, d’aquest despullar de qualitats humanes altres éssers humans. L’Andri, com qui diu, va arribar mort – en esperit- a la mort – física-. I no fem referència aquí a cap realitat divina o religiosa, sinó al principal dret de què hauria de gaudir qualsevol persona: la llibertat de decidir qui o què s’és, i qui o què es vol ser. L’Andri, en primer lloc, no era jueu. Se’l va fer jueu – es va dir que ho era- per amagar el seu origen il·legítim. Com qui diu, la por del pare el va convertir en un pària. Més important, però, és el fet que a Andorra els jueus són vistos amb mals ulls, encara que cap dels seus habitants vulgui admetre-ho, i això és el que condemnarà a l’Andri, en última instància, a morir assassinat. Perquè se li atorguen, es busquen en ell, i s’hi naturalitzen, un seguit de característiques pròpies dels jueus que potser d’entrada no hi eren, però que afectaran la manera de veure’s a sí mateix i de ser vist pels altres. Se’l llegeix com a jueu i això el converteix immediatament en jueu. Quan el pare s’atreveix a confessar-li la veritat, ja és massa tard i Andri ha incorporat i assumit la tradició que li ha vingut imposada. Ha acabat aferrant-se a aquesta realitat per pura desesperació. Existia un Andri abans de la seva identificació amb els jueus? Segueix sent Andri quan admet ser jueu? Hi ha, de fet, una essència jueva que expliqui o ens ajudi a dictaminar qui o qui no és jueu?

A l’Andri no l’ha matat el fet de ser jueu, sinó l’odi, el menyspreu, la necessitat d’etiquetar, de definir i d’oposar-se a aquest altre hipotètic de què hem parlat al principi. Els andorrans neguen ser com els seus veïns els Negres, que sí que persegueixen i maten als jueus. Ells no ho farien mai, això. I, tanmateix, en ells ja està present la llavor de la qual germinaria l’antisemitisme. No participen dels horrors, però els consenten. Potser no aproven l’actitud dels Negres, però tampoc no s’hi oposen. La por a ser perseguits, i a patir ells també la violència, els impedeix d’admetre públicament que s’estan cometent crims contra la humanitat. Des d’un punt de vista moral, això ja els fa tan culpables com als altres. El que aterra més que cap altra cosa, però, no és la violència practicada pels Negres– que també – sinó la possibilitat de que els fets – històrics- es tornin a repetir. No hi ha aprenentatge possible, perquè l’odi segueix present, i perquè la por a perdre-ho tot també segueix present. En temps de crisi, tothom mira pel seu propi bé – com ja ens van ensenyar a la Mare Coratge-. I si ha de patir algú que no siguem nosaltres, si us plau, nosaltres no.

Frisch creia en l’amor – a un mateix i als altres- com a mitjà per a escapar de les etiquetes i de la por a l’altre. Si no ens jutgem a nosaltres mateixos, i si no jutgem als altres, impedirem que pobles sencers sucumbeixin sota la ira xenòfoba. Però el que Frisch no tingué en compte és que som animals amb necessitats, que ho intentem tot per a aconseguir una certa estabilitat – o per a recuperar-la si l’hem perduda- i que aquest és el nostre taló d’Aquiles; no pas l’odi. L’amor, igual que la cultura, o la raó, ens serveixen dins l’entorn quotidià i tranquil·litzador de la civilització; davant de forces capaces d’ensorrar aquesta civilització, poca cosa podran fer l’amor, la cultura o la raó. I, no obstant això, quan, sinó en temps de guerra i de lluita, hem de demostrar de què som capaços? Quan, sinó quan més ho necessitem, hem de demostrar l’amor, la raó i tot el que ens ha aportat la cultura? Sempre, sempre hem de defensar la llibertat. Sobre tot, però, quan se l’ataca d’una manera tan violenta i desesperada. Sobre tot, però, quan hi ha tantes vides en joc. Ja sabem que no són vides genèriques, les que es poden perdre. No són vides en general. Com tampoc no són forces invisibles les que pitgen el gallet. El petit gest, com la petita obra d’art, ja és realitat, ja ajuda a formar-la. I el nostre gest, igual que la nostra mort, sempre acaba sent de tots. És innegable que la nostra vida i la nostra mort vénen condicionades per la col·lectivitat. Fem-ne, doncs, un espai per la nostra llibertat. Un espai per la nostra, però també la de l’altre, sigui qui sigui, i visqui on visqui.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s