La ciència ficció de Jesús Moncada

Un dels secrets més ben amagats de l’obra de Jesús Moncada (1941-2005) és el seu conjunt d’articles i assajos, aglutinats en un recull que porta un títol – com tots els seus – d’allò més suggerent: Cabòries estivals (Edicions 62, 2004). Aquesta col·lecció de no-ficció, cita imprescindible per qualsevol persona que hagi gaudit de la seva narrativa, depara com a mínim dues sorpreses que val la pena destacar. La primera d’elles, i potser la més impactant, és les profundes similituds entre la narrativa i l’assaig de Moncada, i l’escassa diferència que hi ha, diguem-ne, entre el seu tractament de la veritat i el seu tractament de la ficció.

No és res que als lectors de Camí de sirga o d’Estremida Memòria els pugui sorprendre: gran part del seu encant és precisament que moltes de les seves escenes, i dels seus personatges, podrien ser reals, i la ficció ja està acostumada a jugar amb la coherència. Però, i la realitat? Quan és que la realitat s’assembla a, o es barreja amb, la ficció?

El subtítol del volum ens dóna una pista: Cabòries estivals i proses volanderes. Llegim al diccionari on-line de l’Enciclopèdia Catalana que volander es pot aplicar, primer, a un full quan va solt, quan no va reunit amb altres formant un llibre o un fullet – la qual cosa que explica la natura fragmentària del volum que analitzem-; segon, volandera també es pot aplicar a una veu quan es refereix a notícies que corren de boca en boca sense tenir fonament o una garantia de veritat – i no és aquesta, precisament, la gràcia de la prosa de Moncada?-; en tercer lloc, volander també significa fortuït, casual i, per tant i per últim, com si anés d’un lloc a un altre endut pel vent.

Sense voler endinsar-me en terrenys filosòfics, podem entendre, com a mínim, que les proses volanderes (i aquestes cabòries estivals) no són pròpiament articles, ni tampoc ficció. Són textos que desafien aquestes categories limitades amb què moltes vegades ens creem les nostres pròpies presons. I una veu ens pregunta: I què són aquests textos? Com els podem classificar? La pregunta quedarà forçosament sense respondre. Potser podríem dir que l’obra de Moncada està feta de centenars de veus, i que el que diguin serà veritat o mentida segons el que elles ens expliquin i com ens ho expliquin – o segons el que nosaltres entenguem per veritat o falsedat -.

Però només cal llegir “Crònica del darrer rom”, l’article que obre aquestes Cabòries estivals, per topar-nos de bones a primeres amb una veu que sembla sortida d’ El Cafè de la Granota. Quant hi ha de fals, en aquella veritat? Quanta veritat hi ha, en aquesta mentida?

Els relats i els articles d’aquesta Mequinensa enfonsada sota l’aigua d’una presa, aquesta ciutat oblidada per tants i mil cops recordada, relaten una història que val la pena escoltar; plena de veus (fantasmals) que ressonen amb una potència èpica. Amb la ficció construïm allò que la veritat no ens diu obertament.

*

En aquest context, la ficció com a gènere, però també la ficció de gènere (criminal, gòtic, fantàstic) ha estat una companya inseparable de Moncada des dels seus primers textos. Entre la roba o els mobles d’una casa senyorial apareixen armes i ganivets trets d’Agatha Christie; en un autobús, carregada amb un bebè i perseguida per una (falsa) maledicció, hi trobem la flaire gòtica de les històries de fantasmes d’Edgar Allan Poe. No són concessions al lector o a la ficció – ni tampoc, crec, als gustos personals de l’escriptor-: són les múltiples tradicions literàries barrejant-se i confonent-se en la mentida més gran de totes: la veritat.

I és per això que, en principi, no ens hauria de sorprendre llegir a Moncada una fantasia que ben bé podria haver sortit de la ploma dels germans Strugatski, si no fos per un petit detall: aquesta fantasia apareix en el seu suposat volum d’articles periodístics. És el segon text del recull, el que dóna nom al conjunt (“Cabòries estivals”) i com el seu nom indica no és més que una sèrie de idees que l’autor somnia, molt més que no pensa, en una nit d’insomni: com dividir i subdividir els poetes de la nostra Catalunya literària. Quines paraules utilitzem, quines categories? Lletraferits urbans i rurals? Lletraferits de segona residència, d’urbanitzacions, de zones comercials? Lletraferits de mar, de muntanya, de regadiu, de zona fruitera?

És una de les vegades (de moment) en què Moncada em sembla totalment lliure, totalment idiosincràtic, en ple ús del seu sentit de l’humor i de la seva creativitat,  lluny de les estructures fortes i complexes dels seus volums de ficció. És una ciència ficció sui generis, sens dubte, però totes les grans aportacions del gènere ho són. I, a més, és sens dubte el contrapunt perfecte, suggerent i profundament real – ¿dins de la seva ficció?- a una narrativa que és un clàssic indiscutible de les nostres lletres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s